Diabetis mellitus

LA DIABETIS ÉS UNA MALALTIA CRÒNICA en la qual es produeix una alteració en l'aprofitament dels sucres a causa d'una manca parcial o total, de l'hormona insulina o al fet que aquesta no compleix la seva funció. La insulina fa possible que els sucres entrin en les cèl·lules per a poder ser utilitzats com a font d'energia, si és escassa o funciona malament, els sucres s'acumulen en la sang, produint el que es denomina hiperglucemia (nivells per sobre del normal de sucre -glucosa en la sang). Es calcula que a Espanya entre un 3% i un 5% de la població és diabètica, dels quals la major part sofreixen l'anomenada diabetis tipus II o de l'adult (no dependent d'insulina), i en menor proporció (un 15%), la diabetis tipus I o infantil (precisa d'administració d'insulina). No obstant això, existeixen altres tipus de diabetis: tipus mody (d'inici en l'edat infantil, però amb característiques de la de l'adult), diabetis pregestacional i gestacional (d'incidència durant l'embaràs), diabetis III (comença en l'adult com la I i evoluciona com la II), diabetis secundàries a alteracions orgàniques o a malaltia de pàncrees, tiroide, glàndules suprarenals, i intolerància hidrocarbonada. En aquest últim cas, les hiperglucemias són menys severes que en la resta. 

En relació amb els tipus de diabetis més comunes, les causes són múltiples i varien segons ens referim al tipus I o a la II:

• En la tipus II, estan implicats factors genètics (herència), l'obesitat (80% dels diabètics tipus II sofreixen sobrepès o obesitat), les dietes desequilibrades (molt energètiques i riques en sucres senzills), el sedentarisme i l'envelliment de la població.
• En la tipus I, influeixen una certa predisposició individual, així com alteracions del sistema immune (de defenses de l'organisme) i infeccions víriques que poden desencadenar reaccions d'autoimmunitat amb destrucció de les cèl·lules pancreàtiques que secreten la insulina. És per aquesta raó que els qui la sofreixen necessiten ja d'entrada injectar-se insulina.

Quant a la manifestació dels seus símptomes, depèn del tipus de diabetis que es tracti:

• Diabetis tipus I: Els símptomes més comuns són aquells que deriven d'un excés de glucosa en sang (hiperglucemia). En el seu debut, les manifestacions típiques són les que es descriuen a continuació. Quan la glucosa en sang supera uns límits determinats, el ronyó no pot impedir que s'elimini per l'orina (glucosuria). A més, per a eliminar tal càrrega de sucres pel ronyó és necessari diluir-los en la pròpia orina; el sucre arrossega gran quantitat d'aigua i el diabètic orina molt (poliuria). En perdre tanta aigua, l'organisme es deshidrata i el diabètic té molta set i beu molt (polidipsia). D'altra banda, com està aprofitant mal la seva principal font d'energia (sucres), s'estimula molt més el seu apetit i menja en excés (polifagia), encara que això no soluciona el problema, per la qual cosa perd pes i se sent cansat. Una vegada s'inicia el tractament mèdic i dietètic, remeten tots els símptomes.
• Diabetis tipus II: No es presenten els símptomes descrits en el tipus I, i és per aquesta raó que s'intueix que més de la meitat de les persones que la sofreixen no estan diagnosticades. En elles, els símptomes són més inespecífics i no tan clars, ja que l'origen de la diabetis no és que no existeixi insulina, sinó que aquesta és insuficient o que s'aprofita malament.

Quant al paper de l'alimentació en aquesta patologia crònica, se sap que una dieta equilibrada és un aspecte molt important a tenir en compte respecte a la seva prevenció. Però, a més, en la persona ja diabètica, la dieta és un dels pilars fonamentals del tractament, ja que col·labora en la regulació dels nivells de sucre en la sang i prevé possibles complicacions a curt (hiperglucemias i hipoglucèmies) i a llarg termini, a vegades juntament amb l'administració d'insulina (tipus I) i en unes altres, juntament amb la presa d'uns certs medicaments anomenats antidiabètics orals (A.O.), encara que aquests no són necessaris en tots els casos (tipus II). Així mateix es recomana la pràctica regular d'exercici (augmenta l'anomenat bon colesterol en sang, millora la circulació perifèrica i l'aprofitament dels sucres per part del múscul, permet reduir les dosis d'insulina) el que no sols és beneficiós per a les persones que tenen diabetis, sinó per a tota la població en general.